Entrevista Laura Recio

Laura Recio: “Es impossible viure únicament de ser jugadora de futbol”

Les primeres passes com a portera les va donar a l’equip del seu col-legi, l’Escola Sant Vicenç (2004-2007). Posteriorment i ja com a jugadora dedicada plenament al món del futbol femení ha vestit les samarretes del C.F. Martorelles (2008-2010), R.C.D. Espanyol (2011), C.F. Parets (2012), C.E. Lliçà de Munt (2013), E.C. Granollers (2014), C.E. Llerona (2015-2016), C.E. Sabadell (2017), C.F. Femení Manu Lanzarote (2017), C.F Palautordera (2018), F.C. Cerdanyola (2019), F.S. Montcada (2019), Unificación C.F. Santa Perpètua (2019). Actualment defensa la samarreta del Primer Equip femení la F.P.C.E Júpiter. Així mateix ha estat sota pals defensant la samarreta de la selecció catalana comarcal Sub14-15-16.
Des de fa vuit anys, a més de la seva carrera a la porteria, és entrenadora d’equips de futbol sala mixtos.

¿Has jugat sempre a futbol o practicaves altres esports abans?

L.R. No, he practicat patinatge artístic i ball abans, però als set anys vaig deixar clar que volia jugar a futbol.

¿Tenies clar que series portera?

L.R. Em vaig apuntar a futbol perquè era usuària del menjador de l’escola i després de dinar l’única opció possible era jugar-hi. A mi, sempre m’havia cridat l’atenció mentre que a les altres nenes no els hi passava i vaig decidir provar. En aquella època la resta de companys d’equip eren nois i en un entrenament em van posar a la porteria amb la idea que no molestés gaire. No vaig entrar en debats amb ells, perquè quan ets petita no t’adones d’una “diferencia” com aquesta i vaig acceptar el rol que m’havien imposat. Ho feia bé i fins i tot l’entrenador em va felicitar. Tot i així, considero que la meva arribada a aquesta posició va ser una pura casualitat.

¿S’ha de tenir un caràcter especial per estar a la porteria?

L.R. Si, totalment. S’ha de tenir una gran gestió de l’error. El porter no guanya partits, els salva o tot el contrari i això porta a necessitar un bon ús de la responsabilitat, estar esposat sempre i no viure pensant en el passat. També s’ha de tenir clar que si un davanter falla, el porter també poc cometre errors. La porteria és la posició més psicològica de totes i la que més posa a prova de manera continuada. Per mi, es la posició mes complexa de tot l’equip. Portem a sobre molta responsabilitat.

¿Es realitzen entrenaments específics per futbol femení i més concretament per la teva posició o s’apliquen els mateixos que en categories masculines?

L.R. Actualment si però després de molts anys reclamant-ho. Normalment no ens tenen en compte i la funció la fa el segon entrenador amb un càrrega de feina molt baixa. Les porteres el que necessitem és feina en condicions òptimes i especifiques per les tasques que requerim realitzar durant els partits. La nostra feina és molt tècnica i concreta, el que suposa que en entrenaments corrents no es puguin ni corregir ni millorar els errors.

Has jugat a les categories inferiors de la selecció catalana ¿es fàcil arribar-hi?

L.R. No, depèn molt a quin equip estiguis jugant. Sempre m’he mogut per la zona del Vallès i allà la visibilitat és menor. A la selecció sempre van les jugadores del F.C. Barcelona i el R.C.D. Espanyol, tot i que actualment s’han afegit equips com el C.F. Femení Manu Lanzarote per ser dels punters, però tot i així no és gens fàcil.

¿Han perdut les dones la por a practicar un esport considerat per molts com únicament per homes?

L.R. Sí, sobretot d’ençà que la Lliga Professional femenina té com a patrocinador a Iberdrola. Això ha generat una gran repercussió al nostre país. En el cas dels Estats Units, per exemple, totes les nenes petites volen practicar futbol. Penso que per alguna raó deu ser, potser perquè durant anys tant a escala professional com pel que fa a la selecció han donat visibilitat a tot. A poc a poc al nostre país s’estan donant els mateixos passos. Sóc entrenadora de nens petits des de fa vuit anys i he vist un canvi molt gran entre els tres primers on no hi havia cap nena a l’equip fins ara on tinc quatre jugadores. Estic encantada amb la idea que es puguin veure reflectides en mi no només com a esportista sinó també com entrenadora. Vull que vegin com elles són perfectament valides per ambdues tasques igual que ho poden fer els nens.

¿Teniu les mateixes oportunitats esportives que el futbol masculí?

L.R. Considero que no. Els jugadors (masculins) tenen el costum de comentar-me que si fossin noies jugarien a les mateixes categories que jo, però des del meu punt de vista, crec que la realitat seria molt diferent. Al futbol femení no hi ha tantes perquè ningú s’ha preocupat de donar un nivell de publicitat idèntica a les dues disciplines. En el meu cas ningú em va proposar dedicar-me a aquest esport, ho vaig decidir jo. Ara mateix existeixen equips completament femenins inclús des de pre-benjamí, una cosa inviable anys enrere. No, per mi no es correcte que existeixin diferencies entre dones i homes perquè al final ells sempre aconseguiran una major visibilització que no pas nosaltres.

¿Es pot viure del futbol femení?

L.R. No, de fet, cap jugadora amaga la seva situació. La majoria d’elles cursen estudis superiors a més de dedicar-se a l’esport pensant en el seu futur. En el cas del futbol masculí no crec que sigui la tònica general perquè saben que els seus ingressos els deixen la vida solucionada quan es retirin l’esport en actiu. Penso que nosaltres no tindrem aquesta possibilitat fins dintre d’uns quants anys. Hem guanyat visibilitat, hem aconseguit convenis reguladors en el que respecta al sou, però no dona per tenir la vida resolta. Tenim clar que un cop retirades ens toca treballar per tirar endavant. Rotundament no, és impossible viure únicament de ser jugadora de futbol.

¿Què li falta a aquest esport per acabar d’agafar embranzida i ser més conegut del que ho és fins ara?

L.R. El punt principal és la igualtat. Fa una setmana es va disputar un partit de l’equip femení del F.C. Barcelona al Camp Nou i em sorgia el dubte de per què no s’ha fet el mateix amb anterioritat. Abans de l’aparició de la Covid, considero que l’equip havia fet mèrits per aixó i no va passar. Al Brasil s’ha fet publica la igualtat de sous entre homes i dones, una situació que no veig possible al nostre país. Les federacions parlen molt d’igualtat, però per començar els pressupostos no són els mateixos, parlen de l’alt nivell de les jugadores espanyoles però un nombre elevat marxen a competir fora per aquesta mateixa falta d’igualtat i acaba sent el peix que es mossega la cua.

¿Quin consell li dones a una nena que vol ser portera, però la seva família es nega per pot a les crítiques, pressió ambiental, etc.?

L.R. En el meu cas la meva mare va ser portera en una etapa de la seva vida i sap molt bé tot el que comporta aquesta posició. Està clar que una posició desagraïda perquè quan ho fas molt bé ets el millor, però quan tens un mal dia, que ens passa a tots, acabes sent el senyalat de l’equip. Tot i així crec que es duen respectar les decisions de cadascú. A les nenes que comencen els diria que ser portera es la millor decisió que he pres a la meva vida. La sensació que tens quan pares una pilota o quan dirigeixes a l’equip no la tens a cap altre posició. Els porters som els únics al camp que veiem tota la perspectiva del joc i som la peça clau de l’equip. S’ha de perdre la por a la idea de viure assenyalat. Jo ho recomano al cent per cent, tot i que tinc clar que no tothom té fusta per ser-ho, però si és el que vol la nena l’hi han de recolzar. Si s’ha d’equivocar que ho faci, però sempre provant primer. Ens acusen d’estar una mica tocats del cap, però crec que realment el que hi ha darrere és seny per prendre decisions i si ens surt bé ens sentim realitzats molt més que no pas quan es marca un gol.

Patricia Fuentes Blázquez

Entrevista publicada originalment a la web vidabajolostrespalos

http://bit.ly/3oLKLed